Publicat el 10 d'octubre de 2019

En el darrer episodi de la mítica sèrie de TV3 “la memòria dels Cargols”, en Bernat Cargol, últim descendent del cognom Cargol i resident a Mèxic, retorna a Catalunya per heretar la casa que la seva família havia construït i habitat durant tres segles: el Mas Cargol. En arribar no troba més que una casa atrotinada i abandonada, molt diferent de la meravella que el seu avi li va descriure quan era nen: —de les font hi brollava escudella—, deien. Ara, sobre el Mas Cargol hi pesen els deutes, impostos acumulats que no s’han pagat. Enmig del desencís, en Bernat es veu involucrat en una conxorxa política: els poders fàctics maquinen per vendre totes les terres de la vall a una gran multinacional i omplir-se les butxaques amb l’arribada del turisme. En el seu retorn, en Bernat també troba l’amor, i dubta sobre què fer amb el Mas Cargol, ¿l’ha de vendre? En la soledat d’aquella casa sent les veus de tots els seus avantpassats, generacions de Cargols que supliquen no vendre el Mas, —¿Qui ens recordarà?— es lamenten els fantasmes. Les pedres del Mas Cargol parlen, tenen una història, i guarden els records de tota la família.

Una de les virtuts d’aquesta sèrie tan nostrada és la capacitat dels seus directors, Joan Lluís Bozzo i Eduard Cortés, per narrar una història tan llarga en un escenari tan reduït: el Mas, i l’encert de comprendre la importància de l’espai com a font de memòria, la Memòria dels Cargols. La història que se’ns presenta, la trajectòria de la família Cargol, s’explica a través d’aquella casa, on generació rere generació s’acumulen les vivències.

Pareu-vos a pensar, un moment, en els vostres records d’infància. Els meus estan plens de moments i persones, però també llocs. Recordo esperar l’autobús amb la meva mare, a la plaça del Puerto Rico, assegut en aquell banc de pedra circular que culminava amb un gran fanal ornamentat, ara ja desaparegut. El passeig diari, de casa a l’escola i de l’escola a casa, corrent pels carrers empedrats: Carrer Talamanca, Barreres, Plaça Gispert. Sempre m’aturava a pensar en totes les històries que amagaven aquelles llambordes, les cases antigues de la ciutat, plenes de secrets, records als quals jo no hi tenia accès, on molt abans que jo van nàixer i créixer il·lustres manresans. ¿Quantes persones, abans que jo, han passejat per aquests carrers? La guerra civil, la fam, l’amor, històries per descobrir a cada racó.

Recordo els mercats a la plaça de l’Ajuntament, les enormes lloses de pedra gastada, els arbres de la Plaça Sant Domènec i l’antiga fesomia del Carrer d’Àngel Guimerà. Recordo els gronxadors atrotinats de la Plaça d’Espanya, els matins de diumenge passejant amb el pare pel barri antic, i la sensació d’heretar, a cada passa, un bocí de la història d’aquesta malaguanyada ciutat que és Manresa.

Ara, 30 anys després, tot s’ha esvaït. La ciutat ha canviat molt: s’ha modernitzat. Hem guanyat en ciment i formigó, i del que jo recordo, de quan era petit, poc en queda. Quan camino per la ciutat no puc evitar recordar com eren aquests carrers fa tan sols 10 anys: les seves llambordes, les olors, la brutícia acumulada… Amb cada pedra arrencada, sento que he perdut una part del record, m’han furtat una part dels escenaris de la meva vida. És un sentiment curiós, estrany i desagradable. Podeu dir que sóc un exagerat, però sempre he cregut que les últimes obres s’han endut, a cop d’excavadora, els records de tota una generació i les històries de tota la ciutat, l’encant i el caràcter únic que ens feia diferents a la resta. Tot ha quedat enterrat per una capa de formigó gris.

Em pregunto si les persones responsables d’aquests projectes urbanístics, des dels càrrecs polítics als arquitectes que hi intervenen, entenen el seu grau de responsabilitat quan emprenen aquestes obres. No només fan la ciutat més maca, sinó que modelen el seu caràcter, la seva fesomia. Ells decideixen com seran les places i els carrers on centenars de nens jugaran, on les parelles es faran el seu primer petó. Aquests espais s’incorporaran al record de milers de manresans i seran l’escenari de les seves vides, les seves històries.

Cal tenir cura. Recordo amb especial amargor la desaparició d’elements simbòlics que han estat testimonis del nostre pas per aquesta terra. N’és un exemple el fanal que presidia la glorieta de la Plaça Gispert, on jo vaig nàixer. La plaça que jo recordo és la que vam heretar de l’any 1932, quan la Manresa de la Segona República va renovar un bon grapat de places i carrers. La farola va desaparèixer l’any 2008 després de l’última remodelació, i que ben poc va respectar del que hi havia a la plaça. Cap dels responsables de l’obra va pensar que aquell fanal fos important. ¡Quin poc tacte! Els veïns van insistir per retornar l’element al seu lloc, i l’any 2013 l’Ajuntament va portar el fanal a la plaça. Ara bé, sense llum, ja que les obres no van preveure cap mena d’instal·lació elèctrica. L’any 2017, gairebé 10 anys després, la farola tornava a il·luminar la plaça.

Jo, com els fantasmes dels Cargol, sovint penso… ¿Qui ens recordarà quan s’esborri tota l’empremta del nostre pas?

Atentament, A.